Páginas

viernes, 17 de septiembre de 2010

Ser diminuto

Ser minúsculo y pequeño, dime qué es lo que ves cuando estas ante un simple campo de hierba verde. Dime qué oyes cuando, sencillamente, se escucha el rozar de una rama contra otra rama en la inmensidad del terreno. Dime pequeño habitante, qué sientes sobre tu piel cuando tus quebradizas patas están sobre el oxidado hierro. Cómo se presenta ante ti la enormidad del cielo, cómo entiendes tu cada pequeñez del mundo.

Dime existencia diminuta, dime si de verdad te sientes tan pequeño, porque yo me siento poco cuando iguales como yo me responden: -nada.

Pequeño saltamontes, si ves algo más en la verde hierba, si oyes como música el rozar entre las ramas y sientes casi caricias sobre el oxidado hierro no dudes, entonces, ni un momento, que yo tan solo querré sentirme pequeño, para admirar la enormidad del cielo, para sentir cada una de las diminutas piezas que forman este mundo.

Marta Sesé Fuentes

8 comentarios:

Arcangelo dijo...

Una versió ben maca i gens fatalista d'aquestat sana humilitat vers l'univers. La solució, un cop, més, l'empatia de la teva foto, que amb el desenfoc sembla convertir una petita extensió verda en la inmensitat mateixa.

ataraxia dijo...

pequeño trapecista
que nada te pare

siempre...camina con el viento que acompaña al viajero

(la fotografia transmet tota la inmensitat que escriurs al text...el fet que el principi i el final de la corda de ferro no estiguin definits em dona un sentiments de incertesa que m'omplena l'estomac...m'agrada molt)

Joan Calsapeu-Layret dijo...

m'agrada l'atenció en aquest ser diminut, i la tècnica

salut i bones fotos

Òscar dijo...

Uns desenfocs brutals. Molt bones Marta.

Héctor Torres dijo...

Wow...excelentes!! Caminando en la cuerda floja...que peligro...

Un abrazo desde México

Carla Moral dijo...

tens un blog molt especial... Està cargat de sentiment i de sensibilitat!! m'agrada molt el que escrius...

felicitats!

t'aniré seguint

(per cert, soc la "Nube feliz" del flickr)

Anónimo dijo...

que bé no marta? la primera és molt xula!

Anónimo dijo...

M'agrada molt la suavitat i el carinyo amb el que parles amb ell. La veritat es que em sento identificat, jo quan estic davant del mar em veig així de petit. Veurem així m'agrada,
em recorda que soc molt menys important del que estupidament imagino i que els meus problemes comparats amb la inmensitat del mar careixen de tot tipus d'importancia. M'adono de que el meu únic deure es gaudir de la vida feliçment, passi el que passi, i de la sort que tinc.

porque yo me siento poco cuando iguales como yo me responden:-nada.
-?? aixó no ho he pillat.